El món imaginari d'Alícia

Alícia es troba durant bona part de la narració en el seu món imaginari, igual que nosaltres ens hi trobem en els nostres somnis, i fins i tot a vegades, en els nostres pensaments més profunds. Una mostra d'aquest món absurd és la cançó de la llagosta:

És la veu de la llagosta;
l'he sentida que ha parlat:
-Ara estic massa torrada;
els cabells m'he d'ensucrar-.
Com un ànec amb el parpre,
així ella amb el seu nas
dels sues peus els dits ajusta
i els cordons es va cordant.
Com l'alosa està contenta
quan és sec tot el sorral;
del tauró parla aleshores
amb menyspreu assenyalat;
mes quan puja la marea
i els taurons són al voltant,
fa sa veu un to molt tímid,
ai!, tota ella tremolant.

Algú entén aquesta cançó? Possiblement hi hagi moltes interpretacions, i la majoria il·lògiques. Per tant, això és una petita mostra d'aquest món absurd, on les regles no valen i la imaginació està per sobre de tot.